diumenge, 6 de juliol del 2008

El castell d’Hostoles

El castell d’Hostoles és el principal castell de la vall d’Hostoles, el qual, juntament als seus subsidiaris de Puigalder i Colltort, formava la línia separadora i defensiva entre els comtats de Besalú i Girona. És un dels més carismàtics i més importants històricament de Catalunya, sobretot pel protagonisme que tingué en el conflicte dels remences.

El castell d’Hostoles es troba situat entre els termes municipals de Sant Feliu de Pallerols i les Planes d’Hostoles (la Garrotxa), al cim d’un turó des d'on podem contemplar una magnífica vista de la vall d’Hostoles, travessada pel riu Brugent.
Podem arribar-hi en cotxe fins al km 30 de la C-63, just on hi ha una hípica i un restaurant. L’ascens al castell és possible únicament a peu. El millor camí que podem seguir, per la banda sud, segueix la carena fins al recinte del castell, envoltat per un bosc espès d’alzines. No trigarem més de 25 minuts a pujar-hi.

L’estat actual és d’abandonament quasi total, produït ben bé des de finals del segle XV: Des de llavors ha restar a la sort dels malfactors i espoliadors, refugi de bandolers, pedrera per a les
masies dels voltants. Encara, però, poden veure’s algunes de les seves estructures i parts en que es troba distribuït.
De la part superior, d’origen prefeudal amb afegits dels segles XII i XV; en resta una sala rectangular, un pati protegit per un mur amb un portal a migdia, una cisterna (on s’aixeca la senyera) i una torre de defensa al nord, acabada de manera circular. El segon recinte, més avall, correspon als segles XII i XIII: tancat per un mur que comunicava a l’exterior mitjançant un segon portal, unes escales d’accés al nivell superior i una espitllera lateral. Aquí hi hauria una torre d’homenatge de forma trapezoïdal, de la qual queden força parers dempeus.
El tercer recinte s’estén cap al sud i fou construït en els segles XIV i XV: Inclou una impressionant cisterna de captació d’aigües pluvials, que aprofita la roca mare com a base i amb una volta gòtica que la cobreix.

ELS PAGESOS DE REMENÇA

Enfrontament entre senyors i pagesos (segles XI a XV)


Pagès i pagesa treballant al camp.
Portalada de Ripoll, segle XI.
Foto: Miquel Canal

Vers l’any 1000 els pagesos catalans son lliures i protegits per la Cort Judicial del Comte de Barcelona.

El país està dividit en termes, on , el castell , està governat per un funcionari comtal. Després de l’any 1000, tot canvia, aquests funcionaris es convertien en amos i senyors del castell i es deslliguen dels comtes de Barcelona.

Cada senyor de castell serà amo i senyor de tots els que viuen dins dels termes.

Ell dictarà la llei i administrarà la justícia.

Axó es conseqüència de la revolta feudal, que ha tingut lloc entre els anys 1000 i 1050.

Com a conseqüència d’una violència inaudita per part dels nous senyors, els pagesos van quedar indefensos i s’han de sotmetre a l’arbitrarietat del senyor del castell. Comença l’època feudal a la Catalunya Vella, que es la part que va del riu Llobregat i afluent del Cardona fins més enllà dels Pirineus.

La formació de la Sagrera. Recinte sagrat al voltant
de l'església
parroquial.

Al segle XI , l’abat Oliva de Vic, es el promotor de la introducció de la institució de Pau i Treva, que té per objecte la protecció de la part dèbil de la societat, davant l’absolutisme i prepotència dels nous senyors. Entre altres mesures es disposen uns dies de treva a la setmana i la disposició d’un circuit de trenta passes al voltant de l’església parroquial, espai senyalat pel bisbe al consagrar les noves esglésies parroquials que es construïren als segles XI i XII . Els que violaren aquests espais , eren excomunicats.

Comença per tant la implantació de les servituds als pagesos, que no poden abandonar el mas sense permís del seu senyor.

El senyor del castell organitza la seva senyoria. Els termes del castell seran l’espai on ell es amo i senyor. Els comtes de Barcelona van veient com la seva autoritat disminueix, fins que als voltants de 1060 comença a recuperar-la, pactant amb els senyors i quedant els pagesos sotmesos a les servituds.

El senyor organitza el seu territori.

Els pagesos queden adscrits al mas que treballen, de tal mera que quan es ven un mas, s’inclouen a la venda el pagès i la família que l’habiten; es la servitud de la gleva.

Pagès treballant al camp. Al fons es veu
la silueta del castell feudal

El pagès viu generalment en un mas aïllat que treballa amb gran afany, aprofitant els vessants de les muntanyes per fer noves feixes, que encara es poden veure malgrat els boscos que les amaguen. Els problemes eren tan grans que homes i dones contribuïen a les feines del camps.

Depèn totalment de la Natura i les terres son generalment de secà , amb hiverns molt durs.

Ara, el senyor, afegeix als serveis i pagaments que ja feia el pagès en els temps del Comtes, amb nous serveis i prestacions que fan molt difícil la vida de la pagesia.

S’implanten els mals usos de la intestia, exorquia i cugucia, àrsia i firma d'espoli, i el més greu de tots, el de la redempció personal, que devia pagar el pagès al senyor si vol abandonar el mas.

Per això els pagesos son coneguts com a homes i dones de remença.

Durant els tres primers segles , tingueren tot en contra: el Rei, les Corts, la noblesa, l’alta burgesia i també l’església, que posseïa un gran nombre de masos remences. Aïllats ens els seus masos i indefensos, depenien completament del seu senyor.

Àmbit de la senyoria feudal:
Set parròquies i tres castells

Com era una senyoria feudal en aquests segles? Al capdamunt , el senyor del castell, amb dret de publicar bans i fer la justícia. Tenia al seu servei militars, batlles per controlar la producció pagesa, nomenava als jutges, escrivans i notaris, i amb aquest grup d’homes feia aplicar les seves disposicions.

Per la seva part l’església cobrava delmes i prestacions menors i tenia una gran influencia a sobre la pagesia.

Altres senyories feudals podien tenir els ben en diferents parròquies , com el es cas de la Pia Almoina de la Seu de Girona o la Prepositura de Mieres de Sant Feliu de Girona.

COMENCEN LES CALAMITATS

El segle XIV començà malament, grans dificultats originaren ja a l’any 1333 fos conegut com "lo mal any primer". Fams, caresties, pèrdua de collites , prediran la gran catàstrofe de 1348-1349. Una gran epidèmia de pesta negra assolà tot el sud d'Europa. La mortaldat en els masos fou enorme i es calcula que zones pobres de la Muntanya remença (Garrotxa, Ripollès) la pèrdua de masos abandonats per la mort dels seus habitants fou grandíssima, sobretot afectà els masos més petits, que eren molts abans de la pesta i en quedaren molt pocs després.

Passades aquestes epidèmies , ja res fou igual. Els senyors veient disminuir les seves rendes, al temps que els remences, per disminució dels braços útils per treballar foren reduint els seus rendiments.

Vers l’any 1370 els pagesos , al crit de "El temps de la servitud ja ha passat" començaren una sèrie de alçaments contra els senyors.

Amb el rei Joan el Caçador (1387-1396) i sobre tot Martí l'Humà, la monarquia començà a veure amb simpatia la protesta pagesa. Es donaren ordres d’examinar arxius per veure si hi havia signes de llibertat pels camperols. La reina Maria, esposa del rei Martí, escrigué al Papa, recomanant-li l’alliberament dels nombrosos remences de l’església catalana. El rei Martí va permetre reunions de pagesos perquè

Segell del rei Martí l'humà (1396-1410)

poguessin reunir diners per redimir-se.



De moment la protesta no passà d’aquí. Però, l’any 1448, regnant Alfons el Magnànim, vista l’oposició creixen del senyors a concedir l’abolició dels mals usos , dictà l’any 1455 , una disposició suspenent els mals usos.

La disconformitat dels senyors fou total i el 1462 esclatà la primera revolta remença, en la que els pagesos es posen de costat del rei Joan II (1458-1479) contra els senyors feudals laics i eclesiàstics. La guerra fou molt llarga i durà deu anys. Els pagesos foren capitanejats per Francesc de Verntallat, ajudaren molt al rei a guanyar la guerra, pensant que així suprimiria els mals usos. Però no ho va fer.

El període entre el final de la guerra i el nou aixecament dels remences l’any 1484, transcorregué sense convulsions majors, però amb gran inestabilitat, degut a l’equilibri de les forces dels bàndols.

Monestir de Guadalupe (Extremadura) ,
on el rei Ferran II va dictar la famosa sentencia arbitral

Els senyors eren forts a les zones planes de l’Empordà, Girona, Maresme, Vallès, i Barcelonès, mentre que els pagesos es feren forts en els castells de la Muntanya, sota la capitania de Verntallat. Però cap dels dos bàndols volia negociar la seva posició sobre les servituds. Desgraciadament, el nou rei Ferran, fill del rei Joan, publicà una disposició l’any 1481, retornant als senyors la possessió dels mals usos, que havien estat suspesos l’any 1455.

Es natural que la situació del cap català es deteriorés. Els senyors volien cobrar inclusivament els dèbits endarrerits , qüestió evidentment negada per la classe pagesa. La situació en 1484 era tan insuportable, que el 22 de Setembre , l’ala radical dels remences, s’aixecà novament en armes, aquesta vegada dirigits per Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba. Sala , al principi , tingué alguns èxits al Gironès i L'Empordà, però quan es dirigí al Maresme i Vallès, l’exèrcit feudal que havia sortit de Barcelona, el derrotà i fou executat immediatament.

La situació del remences s’havia convertit en molt difícil, però encara quedaven els castells de la Muntanya, que dirigits i governats per Verntallat s’oposaren oblidar les seves reivindicacions i volien que s’abolissin els mals usos i així convertir-se en homes i dones lliures.

Pagès fent caure els aglans,
per que mengin els seus porcs.

El rei Ferran II que llavors governava , es va donar compte que les armes no resoldrien aquell conflicte que ja s’allargava molts segles , i proposà la via de la negociació, presentant-se com a àrbitre del conflicte. Després de moltes negociacions, els pagesos acceptaren aquest arbitratge reial i el rei en el Monestir de Guadalupe (Extremadura) dictà la famosa Sentencia Arbitral de Guadalupe el 21 d’abril de 1486.

Amb aquesta sentencia que posa la pau al camp català, el Rei Ferran abolia els mals usos , el dret de maltractar i altres drets menors. Però els pagesos devien pagar una quantitat als senyors en compensació del que perdien amb els mals usos.

De fet , els remences es convertiren en homes lliures, doncs recobraren la dignitat de la persona humana, per la que tan havien lluitat. Quasi cinc segles d’opressió i lluita arribaven al seu final.

Els remences, bé que persones servils, no havien estat mai esclaus. Tenien la propietat útil del mas , sota la propietat directa del seu senyor. Ara per fi , eren gent lliure i podien conservar el mas.

Benvinguts al Blog de Els Remences

La nostra investigació referent a les qüestions que afecten al problema remença començà l'any 1982, amb la preocupació de conèixer quins foren els motius i sistemes empleats pel feudalisme, per conduir a molts camperols a una plena servitud; com les raons que motivaren als pagesos dels segle XV a rebel·lar-se contra llurs senyors.

L'objectiu concret era averiguar com es constituïa i funcionava una senyoria feudal desd'els seus orígens. El model escollit fou la Vall d'Hostoles, que formà desde els segles XI al XV una unitat política i administrativa, amb una sola notaria , fet que ha facilitat la concentració de la documentació, guardada actualment a l'Arxiu Comarcal d'Olot. També alguns masos de la Vall ens han proporcionat accés a documentació en pergamins amb interès per la historia, aspecte molt remarcable en qualsevol tipus d'investigació històrica.

Com que calia esbrinar be, si el model feudal de dita Vall era equiparable a altres senyories eclesiàstiques i laiques de la Catalunya Vella, especialment en el que fa referència a la generalització del procés d'asserviment i aplicació dels mals usus, hem pogut reunir dades procedents de 982 pergamins i registres dels Arxiu capitular de la Seu de Girona , Arxiu Diocesà de Girona, Arxiu Comarcal de Girona i Arxiu Parroquial de Sant Feliu de Pallerols.

Es indubtable que a aquest tipus d'investigació cal afegir la historiografia continguda en la bibliografia ressenyada en la present pàgina web. Aquesta, té per objecte únicament la divulgació de una part de la feina feta del 1982 ençà.