diumenge, 19 de maig de 2013

ELS CONTRACTES DE COMANDA I DIPÒSIT AL MÓN RURAL. LA VALL D’HOSTOLES AL 1er TERÇ DEL SEGLE XIV.


En un repàs als llibres de la Notaria de la Vall d’Hostoles de l’Arxiu comarcal d’Olot (de fet, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa), ens va cridar l’atenció el trasllat de nombrosos contractes mercantils, especialment els definits com de comanda i dipòsit, tan característics del món medieval. Són molt abundants en els primers decennis del segle XIV, una etapa crítica, on el poblament arribà al punt àlgid i la manca de terres cultivables es comença a fer sentir. També són els anys on es covaren funestos esdeveniments com foren les fams i les pandèmies de pesta negra  que assolarien la població europea des dels anys 1348-1349.


Paller de falgueres en un mas de Cogolls. 1960
La Vall d’Hostoles no en fou cap excepció. 2/3 de la nombrosa població d’aquella època seria afectada  per fam i pestes i els seus masos serien abandonats, per sempre en molts casos. Diuen les cròniques de l’època que 1333 fou lo mal any primer; un any calamitós de males collites, pedregades i plagues de llagosta que condemnaren la població rural a tota mena de penúries que culminarien amb les fams.
Durant els decennis anteriors, el creixement de la població a la Vall havia estat de tanta magnitud  que molts pagesos es veien forçats a fer segregacions dels seus masos a fi de donar terres  als fills. Els límits de la Vall ja era insuficient per alimentar la població i això ens ha portat a pensar que el desenvolupament dels contractes de comanda i dipòsit cercaven noves activitats a fi de completar els migrats recursos de la vida diària.

El contracte de comanda era una de les formes més esteses de relació comercial entre els segles XIII i XV. Era un contracte entre dues parts; un soci capitalista –el comandant- aportava els diners o la mercaderia, mentre l’altra part –el comandatari- hi posava la feina. Els guanys, exclòs el capital, es repartien, generalment, en la proporció de ¾ i ¼ per a l’un i l’altre. La durada era limitada, relacionada amb el temps necessari per a l’operació i gairebé mai de més d’un any.  

La introducció  d’aquests contractes a la Vall d’Hostoles signifiquen un avanç en l’aspecte mercantil i comercial, perquè estaven basats en el crèdit. Eren freqüents a les ciutats i vil·les i, potser, menys en el món rural. La introducció de les notaris en la segona meitat del segle XIII pot haver ajudat al seu desenvolupament. Als registres notarials de la Vall hem pogut  més de cent documents d’aquesta forma de contracte que representa una forma de cercar feina mitjançant formes de producció que ja no són les tradicionals activitats agrícoles i ramaderes que, en molts casos, ja es mostraven insuficients. En molts casos hom palesa un estat de penúria que es vol resoldre amb activitats que donaven uns petits ingressos o, senzillament, adquisició de crèdits per saldar deutes,  salvant les restrictives normes eclesiàstiques sobre aquesta qüestió. Al mateix temps, donen evidències d’un incipient capitalisme local, on el paper dels clergues no era gens menyspreable.

Aquests resums (regests) ens permeten copsar la importància i diversitat d’aquests contractes i crèdits per a l’economia de la Vall;


Any 1309. Bernat de Colldoria, la seva esposa Graida i el seu fill tenen en comanda i dipòsit de Bernat, capellà de Sant Feliu de Pallerols, un import de deu lliures barceloneses de tern.  (ACO 57/19 v).



Any 1314. Guillem d’Estanyol devall, de la parròquia de Cogolls, la seva esposa Dolça i el seu fill Pere, confessen tenir en comanda i dipòsit de Pere de Salaveteri, clergue de sant Iscle de Colltort, cent sous barcelonesos de tern i prometen complir les normes de la comanda. (ACO 59/34).



Any 1332. Bernat de Terrats, de la parròquia de Cogolls, reconeix que te en comanda i dipòsit de Pere Jover de Nespleda, de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, dos quarteres d’oli bo, sec i net, a la mesura d’Hostoles.  (ACO 61/30).



Any 1326. Bernat Soler, de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols i la seva esposa Gueraula, reconeixen tenir i haver rebut en comanda i dipòsit de Berenguer de Viladecans, habitant del poble nou de Sant Feliu de Pallerols, set porcs, entre porcs i truges, divuit ovelles amb dos moltons, tres “vasa vinasa” i quatre sesters de vi. Prometen complir les condicions de la comanda i obliguen els seus bens.  (ACO 59/50).



Any 1326. Berenguer de Carrera, teixidor i habitant del Poble nou de Sant Feliu de Pallerols, reconeix que ha rebut i té en comanda i dipòsit de Bernat d’Olleda, diaca de Sant Feliu, 50 sous barcelonesos de tern.  (ACO 59/34).   



Any 1326. A. de Carrera, fill de A. de Carrera, tots dos de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols reconeix que tenen conjuntament 100 sous barcelonesos de tern  i prometen deliberar en pau, en nom de la comanda i dipòsit, per espai d’uns mesos. (ACO  59/60).



Any 1327. Ramon de Claposa, P. de Bosqueró junior i Pere de Boixeda, tots de la parròquia de Les Planes, tenen i han rebut en comanda i dipòsit de A. de Carrera, senior, de Sant Feliu de Pallerols, cent sous barcelonesos de tern.  (ACO 59/91).



Any 1327. A. de Novel i Guillem Puig, de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, reconeixen tenir i haver rebut en comanda i dipòsit de Simó de Cros, de la cellera de Les Planes, deu quarteres de blat bo, pulcre i sec. (ACO 59/109).



Any 1328. Ramon de Sayols, P. de Casalprim, Berenguer d’Alguer, P. de Savenc i P. de Sala, tots de la parròquia de Sant Iscle de Colltort, i Guillem d’Aiguavella, de Sant Feliu de Pallerols, reconeixen tenir i haver rebut en comanda i dipòsit de Ramon de Salice, clergue del monestir d’Amer, vuitanta lliures de Barcelona (1.600 sous).  (ACO 59/92).



Any 1328. Pere de Bosquerons, la seva esposa Elisenda i la mare Gueraula, de Les Planes, confessen haver rebut en comanda i dipòsit de Bernat Caselles, de la parròquia de Sant Julià de Cabrera quatre copes i mitja d’oli bo, pulcre i net i vuit quarteres de melca, a mesura del monestir d’Amer.  (ACO 59/19).



Any 1329. Bernat de Llongafullia i Brunissenda, la seva esposa, reconeixen tenir en comanda i dipòsit de B. de Olleda, diaca de Sant Feliu de Pallerols, 26 sous barcelonesos i quatre quarteres d’aglans a mesura de la Vall d’Hostoles. (ACO 60/39).



Any 1329. Dalmau de Vilar, Simó de Mas, P. de Malengròs i P. de Masdevall, de Sant Feliu de Pallerols i B. De Curtils, B. Cudina, B. de Pla i A. de Pera de la parròquia de Sant Miquel de Pineda, tenen en comú, en comanda i dipòsit de A, de Carrera, major de Sant Feliu de Pallerols, 200 sous barcelonesos de tern (ACO 61/31v).


 

Any 1329. Bernat des Cornut, de la parròquia de Cogolls, A, de Condomina de nespeda de Sant Feliu de Pallerols, tenen en comú, en comanda i dipòsit de A. de Carrera, menor, de Sant Feliu de Pallerols, 2 quarteres de forment bo, sec i net a mesura d’Hostoles (ACO. 60/85).



Any 1330. A. de Rovira de Bas reconeix tenir en comanda i dipòsit de Berenguer de Farnòs, de Sant Cristòfol de les Planes, una truja de pel pich i quatre pocquets que els tindrà a la seva comoditat (ACO 60/55).



Any 1330. A, de Codalets, la seva esposa Elisenda i el seu fill, de la parròquia de Sant Pere Sacosta, tenen en comanda i dipòsit de A, de Llor, clergue de les Encies, cinquata sous barcelonesos de tern (ACO 60/67).



Any 1332. Guillema Sesquer, de Sant Feliu de Pallerols reconeix tenir en comanda i dipòsit amb Bartomeu, ei seus espòs, la meitat d’una vaca de pèl negre, dos “vasa vinaria” i altres materials (ACO 61/6).



Any 1332. Guillem de Colldoria i A. de Maspedròs, de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, tenen en comanda i dipòsit de Simó de Cos, de la parròquia de les Planes quatre quarteres de blat i dues quarteres de falgueres, tot a la mesura de Vall d’Hostoles. Obliguen els seus béns i prometen deliberar segons costum (ACO 61/73v).



Any 1332. P. de Puigvert, donzell de la parròquia de Sant Iscle de Colltort, reconeix tenir en comanda i dipòsit de Guillem, fill de G. de Arbosset, de la parròquia de Santa Maria de les Encies, deu quarteres de blat, bo, sec i net a mesura de Amer i promet complir les normes de la comanda (ACO 61/19).



Any 1332. P. de Prat de les Planes i R. Clusella de les Encies reconeixen a Pere de Sant Aniol que tenen en comanda i dipòsit 25 sous de Barcelona i sis setzens de forment a mesura de la Vall d’Hostoles (ACO 61/17v).




Any 1332. G. de Colldoria, de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, reconeix tenir en comanda i dipòsit de Barenguer de Carrera, de Sant Feliu de Pallerols, dues quarteres d’aglans bones, seques i netes, a mesura de la Vall d’Hostoles (ACO 61/48).   




diumenge, 22 de novembre de 2009

dijous, 18 de juny de 2009

INTRODUCCIÓ A LA CRONOLOGIA DEL PROCÈS REMENÇA.


Després d´obtenir una gran quantitat de dades sobre la vida i costum de les comunitats remences, tot investigant especialment les successives etapes en la senyoria feudal d´Hostoles, hem pensat en la conveniència d´ordenar cronològicament el procés a fi que el lector pugui apreciar, en tota la seva intensitat, la successiva i acumulativa successió d'etapes que operaren baix l'estricte règim de la dura opressió.
El període que fa al cas comença a inicis del segle XI amb la revolució feudal i no acaba fins al XV, quan la Sentència Arbitral de Guadalupe abolí la servitud personal, els mals usos i altres prestacions que afectaven la dignitat de la pagesia de remença com a persones i, com diu el mateix monarca Ferran II "...atendido que los dichos malos usos por muchos y diversos abusos que dellos se han seguido, contienen evidente iniquidad, los quales sin gran pecado i cargo de conscéncia no se podrian por Nos tolerar... ".
La nostra posició es clara al respecte i es limita a observar en detall les disposicions que, d'una manera o altre, afectaven directa i greument els remences.

Si observem el llarg període de Pau i Treva que s'implantaren des del temps de l'abat Oliva, a fi de protegir les parts febles de la societat de les violències de la revolta feudal (1020-1060), -que va derivar, baix la pressió de la senyoria laica i eclesiàstica, en la reducció de la protecció a molts pagesos durant els segles XII i XIII-, observem diverses Constitucions de pau i Treva d'aquests segles que, en tractar de la protecció dels viatgers i les seves possessions en els camins, n'exceptuen els pagesos asservits "exceptis propis hominibus cuius dominus in camino capre liceat". Per tant, el senyor podia capturar el pagès, home propi seu, que s'escapava de la senyoria, sense infringir la Pau i Treva.

Ens va preocupar, i molt, la gran acumulació que originaren aquests reculls legislatius sobre el fet remença. Fins 1202, la gran majoria dels masos estaven sotmesos a la servitud de la gleva, la redempció personal i els mals usos. Des d'aquella data endavant s'acumularia l'incomprensible "dret de maltractar", que posaria els senyors contra els seus homes propis i els permetia el seu maltractament físic, l'empresonament sense judici i la confiscació dels seus béns. Aquesta disposició inèdita i execrable fou atorgada per Pere I a les Corts de Cervera, amb l'assistència, entre altres magnats, dels arquebisbes de Tarragona i Narbona.

En aquest procés veurem, entre altres circumstàncies, com l'Església prohibí la presa d'ordres sagrades pels remences ni que aquests poguessin rebre la protecció dels oficials reials.

En definitiva, hem procurat insistir en aquells temes que perjudicaren clarament els remences, fins que el viratges clarament favorables dels monarques en els segle XV, els van permetre constituir el seu sindicat, de gran benefici per la seva solidaritat comunitària i de gran utilitat en les guerres de 1462 i 1484.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Cronologia dels Comtes-Reis


CRONOLOGIA DELS COMTES-REIS DURANT EL PERÍODE REMENÇA.

Aquest quadre vol ser un resum dels fets principals durant una etapa rellevant de la Història de Catalunya i de les comunitats remences que ocuparen gran part de la Catalunya Vella.

La primera columna repassa la llista dels comptes independents fins 1162, quan s'instal·là Alfons I, primer comte-rei de la Confederació de Catalunya-Aragó. Els seus descendents continuaren el casal de Barcelona fins 1419, quan morí Martí l'Humà sense descendència i en el Compromís de Casp s'elegí Ferran d'Antequera, primer rei castellà de la família Trastamara. el període remença s'acabà amb Ferran II (1479-1516) que atorgà la Sentència Arbitral de Guadalupe en 1486.

En la segona columna s'esmenten alguns dels fets principals de la Història del Principat.

La columna tercera s'assenyalen els membres de la dinastia dels senyors d'Hostoles, que implantà des dels temps de la revolta feudal -mitjan segle XI- la senyoria d'Hostoles. En temps successius els substituïren els Cartellà i posteriorment els Rocabertí, acabant la senyoria feudal en 1419, quan la jurisdicció de la Vall passà a domini reial, amb facultat que els seus veïns poguessin elegir cònsols, consellers i presentar terna de batlle al rei.

Finalment, la quarta columna ressenya alguns dels fets més rellevants de la història remença, quan començà amb l'opressió feudal amb la servitud de la gleva -l'assimilació de les persones al mas-, amb antecedents que es remunten fins al segle XII. A continuació la redempció personal, segons la qual el pagès no podia abandonar el mas sense permís del senyor i s'implantaren, a més, els mals usos de la intestia, eixorquia, cugucia i firma d'espoli.

En 1462 esclatà la primera revolta, coincidint amb la guerra civil catalana que enfrontà les forces polítiques catalanes amb el rei Joan II. Acabà, pel que fa als remences, amb la victòria del rei. de qui esperaven la supressió de la remença personal i els mals usos, però no fou així.

Finalment, després de la segona revolta, el rei Ferran II fou elegit com a àrbitre de les dues parts en conflicte. el rei publicà en 1486 la Sentència Arbitral de Guadalupe que suprimia els mals usos i la remença. Així els remences recuperaven la llibertat personal i recobraven els drets i la dignitat corresponent a tota persona.

diumenge, 1 de febrer de 2009

LA VILA RURAL D'ESPONELLÀ I EL SEU CASTELL

No ens referim en aquest treball a l'actual vila d'Esponellà sinó a la seva antecedent dels segles IX i X i, en especial als camperols que treballaven la terra en aquesta vila rural d'Expondeliano, esmentada en el Cartoral de Carlemany que edità el Dr. Josep Mª Marquès. La primera referència al lloc la trobem en ocasió d'una deposició testifical presentada davant el bisbe Guiu de Girona i Miró, comte i marquès de Besalú en 1921.

Abans de començar, volem aclarir que Esponellà, pel que fa al món pagès, és molt poc citada a les fonts medievals, si bé volem deixar clar que l'existència d'aquest document de 921 ens diu que la vila ja devia existir, probablement, en segles anteriors.

Aquest interessant document, datant concretament el 21 de febrer, descriu les condicions sagramentals presentades davant el bisbe i comte citats, els vescomtes Segari i Ennegó, i en presència de jutges, clergues i laics esmentats amb els seus noms. La vista es desenvolupa amb el jurament sobre les relíquies de Sant Cebrià, màrtir o confessor, situades a la basílica del mateix nom a Esponellà, al comtat de Besalú. Els testimonis juraren sobre l'altar basilical que les vinyes objecte del plet, situades a la propera vila de Bàscara, ja eren dels bisbes Teuter i Servus Dei i els seus antecessors per donació dels emperadors Lluís i Carles en el segle IX, tal com deien preceptes antics. L'origen del plet tractava de l'establiment espontani de diverses famílies al terme episcopal de Bàscara, on havien aixecat cases i plantat vinyes en terrenys del bisbe. Aquest guanyà el plet.

L'aspecte més interessant d'aquest document per al nostre treball és la constatació de les [...] reliquias beati Cipriani confessori et martiri Christi cuius basilica sita est in comitatu bisuldunensi in villa Expondeliano [...]. Els mots villa i basilica ens diuen que Esponellà era una poble o terme rural, on indubtablement hi viurien pagesos, amb el suport d'una basílica o església que acomplia funcions parroquials.

Sabem que el castell d'Esponellà, les restes del qual encara permeten observar un casal medieval aixecat en ple segle XIII, no existia encara en el segle X. No hi havia, doncs, cap construcció militat o defensiva a Esponellà?. Un document relacionat amb la baronia d'Esponellà identifica que antigament hi havia en el seu terme una [...] domus. forcia seu turris que in dicto loco de Spondiliano antiquitus erat [...]; és a dir, una casa forta amb torre que hi havia des d'antic (veure el Diplomatari de Banyoles editat per Mn. B.Constans, Vol.II, pàg.329, nota a peu de pàgina).

Un cop identificada la comunitat pagesa d'Esponellà a l'Alta Edat Mitja. aquesta va patir, com la resta de comunitats pageses de la Catalunya Vella la revolta feudal del segle XI, que capgirà la situació del camp, passant els pagesos de la llibertat a la més dura de les servituds.
Ja en plena revolta feudal, els castells foren el centre del poder, cada un amb el seu terme, originant guerres, batalles i cavalcades de destrucció; això precipità aleshores, la importància de la possessió de les fortaleses i cases fortes, la principal funció de les quals era de guardar l'ordre en les comunitats pageses que vivien dins el terme, sotmeses ja a la servitud en els segles XII i XIII.

Era l'any 1110 quan Bernat, el darrer comte de Besalú, cedí a Ramon de Mata el castell de Creixell, amb la condició que fes pactes de subinfeudació als fills de Ramon Ponç de Milany, sempre que complissin les obligacions feudals. Aquestes dades consten en el pergamí nº36 del comte Ramon Berenguer III. Aquell any el castell de Creixell estava en litigi entre els Cruïlles i Ramon Arnau d'Esponellà; tots dos pretenien tenir la potestat del castell, però no trigà a resoldre´s el problema.

Els bisbes de Girona i Tarragona, juntament amb altres magnats de la terra, s'interessaren en l'afer. Hem d'afegit que Arnau Ramon d'Esponellà al·legava drets que es remuntaven al temps del seu avi Adalbert. Seguint els costums del món feudal, les diferències es resolgueren mitjançant un conveni que consta a l'Arxiu de la Corona d'Aragó -Pergamins del comte Ramon Berenguer III, nº232-. Aquest conveni fou transcrit puntualment per Mn. Lluís Constans en el seu Diplomatari de Banyoles amb el nº 127.

El pacte que signaren Ramon Ponç de Milany i el seu fill Guillem Ramon amb els seus fills, d'una part, i Ramon Arnau d'Esponellà de l'altra, convenia que dit Guillem Ramon tindria el castell amb dret de "statica" des de la festa de Pasqua fins la de Sant Miquel, mentre Ramon Arnau la tindria la resta de l'any. El conveni abastava el deure d'host i cavalcada, els "placits" i els serveis que defensessin els Creixell contra els homes o dones que intentessin perjudicar els seus honors. igualment, Ramon Arnau s'abstindria de posar castlà en el castell sense consentiment dels Creixell. el conveni fou signat el 22 de febrer de 1121.

Aquesta relació de fets, sense la deguda concatenació, fa difícil esbrinar els detalls de les relacions entre les famílies feudals esmentades, especialment en un temps on la possessió dels castells i cases fortes eren la base per garantir la seva desmesurada ambició de posseir el bé més envejat en aquells temps, la terra i els seus fruits.

Sobre la qüestió dels orígens del Castell d'Esponellà, si és del segle XIV o anterior, estimem que durant el segle XII i XIII a Esponellà hi havia una petita fortalesa amb torres que en el segle XIV ja era només una ruïna. Deixant de banda el dubte de si abans de 1265 ja existia el castell, recollim una informació d'aquell any, quan el rei Jaume I concedí l'alou d'Esponellà a Guillem de Palera i l'autoritzà a aixecar-hi un castell, pel qual estava obligat a prestar-li homenatge, així consta el el foli 89 del llibre 5 de les Vicaries (Cancelleria, Varia) de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Les ruïnes que ara es podem contemplar són les del castell començat a edificar en 1265 i reconstruït en el segle XIV.

Ara podríem continuar la història dels senyors feudals del castell, però no ho farem perquè volem parlar dels pagesos que residien al seu terme. La llistà dels senyors es pot trobar al volum I del Diplomatari de Banyoles, a la pàgina 113; els Esponellà, Creixell, Palera i Begudà hi mantingueren unes relacions que no acabaren fins 1637.

Aquesta història seria molt més incompleta si hi manquessin aquells que treballaven els camps, sota els poders d'aquells senyors; uns pagesos nombrosos, sens dubte, especialment abans de les pestes iniciades en 1348, que provocaren grans disminucions de poblacions a tot arreu i de les quals se'n beneficiaren els supervivents que adquiriren els masos rònecs o abandonats.

En relació a la història de la gent del camp comencem a tenir noves dades i quan els estudis estiguin complerts estarem molt més a prop de la veritat històrica. Estem parlant d'un segles on la constitució de la societat és molt restringida i la informació històrica prové, principalment, dels monarques, la noblesa i el clergat, o bé de la relació entre ells. Aquesta seria una Història incompleta. a la qual hem d'incorporar el món dels camperols.

Cal passar a mitjan segle XV per veure com la situació en el camp, degradada des de la segona meitat del segle XI, ha augmentat la seva inestabilitat i això provocarà, en la segona meitat del segle XV, violentes confrontacions, les revoltes remences. Els aïrats pagesos ja no podien resistir el feixuc pes de serveis, càrregues i maltractaments i, amb l'ajuda jurídica de notaris i jurispèrits, plantejaren les seves reivindicacions que arribaren fins a les demandes judicials contra els senyors, presentades davant la Cúria Reial. Això passava en 1448, quan el rei Alfons el Magnànim decretà la llibertat dels pagesos per reunir-se i fer talles de recaptació per tal d'aplegar els diners necessaris per la defensa de llurs interessos davant el tribunal. Era el naixement del famós Sindicat Remença, del qual veurem, tot seguit, el detall del que correspon al recompte d'Esponellà, comparable al de qualsevol altra parròquia de la Catalunya Vella.

Era el dilluns 9 de desembre de 1448 quan, en presència del notari substitut Jaume Coma i de dos testimonis, el discret Berenguer Fuster, clergue de Centenys i Pere Vilar de Martís, eren convocats amb repic de campanes els homes de la parròquia de Sant Cebrià d'Esponellà, amb llicència del venerable Jaume Guillem Arnau, batlle del castell de Sobreportes i de Joan Bonet, porter reial.així consta en la descripció de la reunió d'Esponellà amb el número 236.

Ara passarem a detallar els masos i propietaris del terme d'Esponellà que assistiren a la reunió; relació que fou redactada en llatí;
- Bernat Montaner.
- Francesc Ça Tria.
- Pere Puig de Vilar.
- Antoni Corts.
- Miquel Marchs.
- Jaume Biton.
- Joan Vinyes (15 anys).
- Joan Cleda.
- Gaspart Anglada.
- Bernat Moner, donsell.
- Miquel Bruguet.
- Llorenç Roca.
- Jaume del Quer de Vall.
- Bernat del Quer damont.
- Miquel Miró.
- Joan Riba.
-Guillem Ça Roca.
- Miquel Figuera.
- Pere Antoni Tixador.
- Jaume Guillem Arnau.
- Jaume Marca.
- Bernat Pascal.
- Bernat Restell.
- Joan Moner.
-Bernat Anglada.

Hem calculat que l'assistència és d'acord amb la de moltes altres parròquies, cap a un 50% dels masos. el total de reunions convocades pel Sindicat fou de 533, representant 912 parròquies. Uns 10.000 propietaris de masos catalans van fer escriure el seu nom a una de les primeres, sinó la primera, assemblea reivindicativa de la gent del camp a Europa!

diumenge, 6 de juliol de 2008

El castell d’Hostoles

El castell d’Hostoles és el principal castell de la vall d’Hostoles, el qual, juntament als seus subsidiaris de Puigalder i Colltort, formava la línia separadora i defensiva entre els comtats de Besalú i Girona. És un dels més carismàtics i més importants històricament de Catalunya, sobretot pel protagonisme que tingué en el conflicte dels remences.

El castell d’Hostoles es troba situat entre els termes municipals de Sant Feliu de Pallerols i les Planes d’Hostoles (la Garrotxa), al cim d’un turó des d'on podem contemplar una magnífica vista de la vall d’Hostoles, travessada pel riu Brugent.
Podem arribar-hi en cotxe fins al km 30 de la C-63, just on hi ha una hípica i un restaurant. L’ascens al castell és possible únicament a peu. El millor camí que podem seguir, per la banda sud, segueix la carena fins al recinte del castell, envoltat per un bosc espès d’alzines. No trigarem més de 25 minuts a pujar-hi.

L’estat actual és d’abandonament quasi total, produït ben bé des de finals del segle XV: Des de llavors ha restar a la sort dels malfactors i espoliadors, refugi de bandolers, pedrera per a les
masies dels voltants. Encara, però, poden veure’s algunes de les seves estructures i parts en que es troba distribuït.
De la part superior, d’origen prefeudal amb afegits dels segles XII i XV; en resta una sala rectangular, un pati protegit per un mur amb un portal a migdia, una cisterna (on s’aixeca la senyera) i una torre de defensa al nord, acabada de manera circular. El segon recinte, més avall, correspon als segles XII i XIII: tancat per un mur que comunicava a l’exterior mitjançant un segon portal, unes escales d’accés al nivell superior i una espitllera lateral. Aquí hi hauria una torre d’homenatge de forma trapezoïdal, de la qual queden força parers dempeus.
El tercer recinte s’estén cap al sud i fou construït en els segles XIV i XV: Inclou una impressionant cisterna de captació d’aigües pluvials, que aprofita la roca mare com a base i amb una volta gòtica que la cobreix.

ELS PAGESOS DE REMENÇA

Enfrontament entre senyors i pagesos (segles XI a XV)


Pagès i pagesa treballant al camp.
Portalada de Ripoll, segle XI.
Foto: Miquel Canal

Vers l’any 1000 els pagesos catalans son lliures i protegits per la Cort Judicial del Comte de Barcelona.

El país està dividit en termes, on , el castell , està governat per un funcionari comtal. Després de l’any 1000, tot canvia, aquests funcionaris es convertien en amos i senyors del castell i es deslliguen dels comtes de Barcelona.

Cada senyor de castell serà amo i senyor de tots els que viuen dins dels termes.

Ell dictarà la llei i administrarà la justícia.

Axó es conseqüència de la revolta feudal, que ha tingut lloc entre els anys 1000 i 1050.

Com a conseqüència d’una violència inaudita per part dels nous senyors, els pagesos van quedar indefensos i s’han de sotmetre a l’arbitrarietat del senyor del castell. Comença l’època feudal a la Catalunya Vella, que es la part que va del riu Llobregat i afluent del Cardona fins més enllà dels Pirineus.

La formació de la Sagrera. Recinte sagrat al voltant
de l'església
parroquial.

Al segle XI , l’abat Oliva de Vic, es el promotor de la introducció de la institució de Pau i Treva, que té per objecte la protecció de la part dèbil de la societat, davant l’absolutisme i prepotència dels nous senyors. Entre altres mesures es disposen uns dies de treva a la setmana i la disposició d’un circuit de trenta passes al voltant de l’església parroquial, espai senyalat pel bisbe al consagrar les noves esglésies parroquials que es construïren als segles XI i XII . Els que violaren aquests espais , eren excomunicats.

Comença per tant la implantació de les servituds als pagesos, que no poden abandonar el mas sense permís del seu senyor.

El senyor del castell organitza la seva senyoria. Els termes del castell seran l’espai on ell es amo i senyor. Els comtes de Barcelona van veient com la seva autoritat disminueix, fins que als voltants de 1060 comença a recuperar-la, pactant amb els senyors i quedant els pagesos sotmesos a les servituds.

El senyor organitza el seu territori.

Els pagesos queden adscrits al mas que treballen, de tal mera que quan es ven un mas, s’inclouen a la venda el pagès i la família que l’habiten; es la servitud de la gleva.

Pagès treballant al camp. Al fons es veu
la silueta del castell feudal

El pagès viu generalment en un mas aïllat que treballa amb gran afany, aprofitant els vessants de les muntanyes per fer noves feixes, que encara es poden veure malgrat els boscos que les amaguen. Els problemes eren tan grans que homes i dones contribuïen a les feines del camps.

Depèn totalment de la Natura i les terres son generalment de secà , amb hiverns molt durs.

Ara, el senyor, afegeix als serveis i pagaments que ja feia el pagès en els temps del Comtes, amb nous serveis i prestacions que fan molt difícil la vida de la pagesia.

S’implanten els mals usos de la intestia, exorquia i cugucia, àrsia i firma d'espoli, i el més greu de tots, el de la redempció personal, que devia pagar el pagès al senyor si vol abandonar el mas.

Per això els pagesos son coneguts com a homes i dones de remença.

Durant els tres primers segles , tingueren tot en contra: el Rei, les Corts, la noblesa, l’alta burgesia i també l’església, que posseïa un gran nombre de masos remences. Aïllats ens els seus masos i indefensos, depenien completament del seu senyor.

Àmbit de la senyoria feudal:
Set parròquies i tres castells

Com era una senyoria feudal en aquests segles? Al capdamunt , el senyor del castell, amb dret de publicar bans i fer la justícia. Tenia al seu servei militars, batlles per controlar la producció pagesa, nomenava als jutges, escrivans i notaris, i amb aquest grup d’homes feia aplicar les seves disposicions.

Per la seva part l’església cobrava delmes i prestacions menors i tenia una gran influencia a sobre la pagesia.

Altres senyories feudals podien tenir els ben en diferents parròquies , com el es cas de la Pia Almoina de la Seu de Girona o la Prepositura de Mieres de Sant Feliu de Girona.

COMENCEN LES CALAMITATS

El segle XIV començà malament, grans dificultats originaren ja a l’any 1333 fos conegut com "lo mal any primer". Fams, caresties, pèrdua de collites , prediran la gran catàstrofe de 1348-1349. Una gran epidèmia de pesta negra assolà tot el sud d'Europa. La mortaldat en els masos fou enorme i es calcula que zones pobres de la Muntanya remença (Garrotxa, Ripollès) la pèrdua de masos abandonats per la mort dels seus habitants fou grandíssima, sobretot afectà els masos més petits, que eren molts abans de la pesta i en quedaren molt pocs després.

Passades aquestes epidèmies , ja res fou igual. Els senyors veient disminuir les seves rendes, al temps que els remences, per disminució dels braços útils per treballar foren reduint els seus rendiments.

Vers l’any 1370 els pagesos , al crit de "El temps de la servitud ja ha passat" començaren una sèrie de alçaments contra els senyors.

Amb el rei Joan el Caçador (1387-1396) i sobre tot Martí l'Humà, la monarquia començà a veure amb simpatia la protesta pagesa. Es donaren ordres d’examinar arxius per veure si hi havia signes de llibertat pels camperols. La reina Maria, esposa del rei Martí, escrigué al Papa, recomanant-li l’alliberament dels nombrosos remences de l’església catalana. El rei Martí va permetre reunions de pagesos perquè

Segell del rei Martí l'humà (1396-1410)

poguessin reunir diners per redimir-se.



De moment la protesta no passà d’aquí. Però, l’any 1448, regnant Alfons el Magnànim, vista l’oposició creixen del senyors a concedir l’abolició dels mals usos , dictà l’any 1455 , una disposició suspenent els mals usos.

La disconformitat dels senyors fou total i el 1462 esclatà la primera revolta remença, en la que els pagesos es posen de costat del rei Joan II (1458-1479) contra els senyors feudals laics i eclesiàstics. La guerra fou molt llarga i durà deu anys. Els pagesos foren capitanejats per Francesc de Verntallat, ajudaren molt al rei a guanyar la guerra, pensant que així suprimiria els mals usos. Però no ho va fer.

El període entre el final de la guerra i el nou aixecament dels remences l’any 1484, transcorregué sense convulsions majors, però amb gran inestabilitat, degut a l’equilibri de les forces dels bàndols.

Monestir de Guadalupe (Extremadura) ,
on el rei Ferran II va dictar la famosa sentencia arbitral

Els senyors eren forts a les zones planes de l’Empordà, Girona, Maresme, Vallès, i Barcelonès, mentre que els pagesos es feren forts en els castells de la Muntanya, sota la capitania de Verntallat. Però cap dels dos bàndols volia negociar la seva posició sobre les servituds. Desgraciadament, el nou rei Ferran, fill del rei Joan, publicà una disposició l’any 1481, retornant als senyors la possessió dels mals usos, que havien estat suspesos l’any 1455.

Es natural que la situació del cap català es deteriorés. Els senyors volien cobrar inclusivament els dèbits endarrerits , qüestió evidentment negada per la classe pagesa. La situació en 1484 era tan insuportable, que el 22 de Setembre , l’ala radical dels remences, s’aixecà novament en armes, aquesta vegada dirigits per Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba. Sala , al principi , tingué alguns èxits al Gironès i L'Empordà, però quan es dirigí al Maresme i Vallès, l’exèrcit feudal que havia sortit de Barcelona, el derrotà i fou executat immediatament.

La situació del remences s’havia convertit en molt difícil, però encara quedaven els castells de la Muntanya, que dirigits i governats per Verntallat s’oposaren oblidar les seves reivindicacions i volien que s’abolissin els mals usos i així convertir-se en homes i dones lliures.

Pagès fent caure els aglans,
per que mengin els seus porcs.

El rei Ferran II que llavors governava , es va donar compte que les armes no resoldrien aquell conflicte que ja s’allargava molts segles , i proposà la via de la negociació, presentant-se com a àrbitre del conflicte. Després de moltes negociacions, els pagesos acceptaren aquest arbitratge reial i el rei en el Monestir de Guadalupe (Extremadura) dictà la famosa Sentencia Arbitral de Guadalupe el 21 d’abril de 1486.

Amb aquesta sentencia que posa la pau al camp català, el Rei Ferran abolia els mals usos , el dret de maltractar i altres drets menors. Però els pagesos devien pagar una quantitat als senyors en compensació del que perdien amb els mals usos.

De fet , els remences es convertiren en homes lliures, doncs recobraren la dignitat de la persona humana, per la que tan havien lluitat. Quasi cinc segles d’opressió i lluita arribaven al seu final.

Els remences, bé que persones servils, no havien estat mai esclaus. Tenien la propietat útil del mas , sota la propietat directa del seu senyor. Ara per fi , eren gent lliure i podien conservar el mas.